Teràpia de la Veu

La veu és l'element més important en la comunicació, no només perquè és el vehicle del llenguatge, sinó perquè reflexa el jo mes íntim, individual i irrepetible. Es la tarja de presentació de l'individu i de vegades ens porta a nivells de comunicació més profunds mitjançant diferents matissos i inflexions. La pèrdua de la veu és un problema important pel pacient laringectomitzat que s'acostuma a sentir per aquest motiu aïllat, deprimit i infeliç. Afortunadament existeixen mitjans per a restablir la comunicació amb l'entorn i s'aconsella que la rehabilitació de la veu s'inicii tant aviat com sigui possible.

Després de la utilització en els primers dies de l'escriptura i el llenguatge gestual, es procedirà a contactar amb foniatres o logopedes a través de les Associacions de Laringectomitzats, o amb els serveis hospitalaris existents. Els experts habituats a tractar aquests problemes l'informaran de les diferents maneres de poder comunicar-se i com apendre alguna d'elles. És convenient i interessant que vegi com ho fa una altra persona que també ha estat operada i ja ha rehabilitat la veu. El compartir l'experiència i l'aprenentatge entre persones laringectomitzades de les associacions ajudarà al pacient i a la seva família adaptar-se a la nova situació i a reforçar l'autoconfiança per a recuperar l'autonomia en la comunicació.

Abans de la intervenció quirúrgica anomenada laringectomia total, la veu es formava a partir d'una font d'aire procedent dels pulmons, que produïa un só a la laringe a través de les cordes vocals posades en vibració, i que posteriorment es modula o amplifica després del seu pas per les cavitats de ressonància (faringe, boca i foses nasals) i articuladors (llengua, paladar, dents i llavis), produïnt la parla i el llenguatge.

Així doncs, abans de la laringectomia, la font d'aire son els pulmons i la font sonora es la laringe. Després de l'operació, l'aire pot procedir de l'esòfag (tub digestiu) o dels pulmons. La font sonora o vibratòria passen a ser els plecs mucosos de la part alta de l'esòfag tal com queda després de l'operació. En els dos casos, les caviats de ressonància i els articuladors, segueixen sent els mateixos.

TIPUS DE REHABILITACIÓ DE LA VEU


  1. VEU ESOFÀGICA O ERIGMOFÒNICA:
    • La font o reserva d'aire està a la part superior de l'esòfag que s'introdueix per injecció de l'aire de la boca. (aprox. 75cc d'aire). La vibració sonora de la nova veu es produeix als plecs mucoses que existeixen al tub esofàgic quan s'expulsa l'aire introduït. L'aprenentatge d'aquest tipus de rehabilitació de la veu requereix més temps depenent de la més o menys facilitat de la persona de provocar l'erupte i de la seva constància en la pràctica, si no existeixen altres factors emocionals, funcionals o morfològics que puguin influenciar en l'assoliment d'aquesta tècnica. Hi ha pacients que en poques setmanes aconsegueixen una parla entenedora i altres que necessiten mesos per poder comunicar-se amb veu esofàgica.
  2. VEU TRAQUEOESOFÀGICA:
    • La font d'aire està als pulmons, pel que la reserva d'aire es superior a la de la veu esofàgica i similar a la que es tenia abans de la intervenció quirúrgica. La vibració sonora es segueix produïnt als plecs mucosos de l'esòfag. Per aconseguir això, el cirurgià crea una comunicació entre la tràquea i l'esòfag, col·locant generalment allí una pròtesis fonatòria. La pròtesis deixa passar l'aire dels pulmons a l'esòfag però impedeix amb unes vàlvules que surti saliva o aliments cap a la vía respiratòria, encara que en alguns pacients es pot produïr alguna petita fuita d'aliment a la tràquea, per la qual cosa si el pacient detecta alguna molèstia o irritació es convenient que consulti a l'especialista per valorar aquesta possibilitat i pendre les mesures adeqüades per evitar-ho. El pacient inspira, agafa aire, es tapa el traqueostoma amb el dit i obliga l'aire a passar dels pulmons a l'esòfag on es produeïx la vibració sonora. La veu en aquest casos es de millor qualitat, tot i que el pacient porta una pròtesis que es necessari cuidar, netejar i després d'uns 6 mesos d'ús substituir-la per una de nova. Per parlar necessita tapar-se el traqueostoma amb el dit. Aquest mètode s'aprèn ràpid, mentre que la veu esofàgica requereix més entrenament.
  3. LARINGES ARTIFICIALS
    • Són dispositius electrònics que també serveixen per a comunicar-se. Pràcticament no necessiten aprenentatge tot i que el só que produeixen es metal·litzat i poc natural. Hi ha dos tipus: Intraorals; en el que el só s'introdueix a la boca a través d'un tub; i Cervicals (laringòfon), en els que es recolza l'aparell al coll produïnt-se la vibració que es transmet als teixits del coll i es modula en les cavitats de ressonància. No s'han d'usar si l'operació es recent o el coll està sensible per la radioteràpia. Existeixen varis models d'aparells, pel que abans d'adquirir-los s'ha d'aconsellar per algú que l'hagi utilitzat o bé realitzar una prova amb ells. Generalment és un complement a altres formes de comunicar-se com per exemple davant la necessitat de parlar en un ambient sorollós o per telèfon, quan es té una veu esofàgica de poca qualitat. Per alguns malalts es el mètode preferit i més fàcil. 
La decisió del mètode a utilitzar depèn de les caracteristiques i desitjos del pacient, havent de consultar-ho o discutir-ho quan tingui dubtes al respecte amb el seu metge, família o amics. De vegades, degut al tipus de cirurgia que s'ha tingut de realitzar, es impossible apendre la veu esofàgica, sent necessaria la pròtesis. El més important es que escolleixi el mètode que li sigui més confortable i d'acord a l'estil futur de vida que pensi portar i que més s'adapti a vostè, a la seva personalitat i a les seves necessitats.